Nota de l'autor

Anime a tots els curiosos i interessats en la matèria a participar en el bloc i a involucrar-se com a seguidors.
Valoraré molt positivament els comentaris i contestaré, sempre que puga, les qüestions que afecten el medi ambient al nostre poble.

dimecres, 3 d’abril del 2013

Les Repoblacions del PFE a la Vila de Vallada



Les Repoblacions Forestals del Patrimoni Forestal de l'Estat a la Vila de Vallada el 1956

Objectius, Mites i Estat Actual.

La humanitat, des dels seus inicis, ha sabut aprofitar els recursos forestals per a subsistir i evolucionar, però este aprofitament no sempre ha sigut sostenible i les masses forestals han desaparegut i s’han regenerat, en major o menor grau, depenent del tipus i profunditat de l’impacte. A la conca mediterrània, esta afecció ha sigut, si cap, molt més important, ja que les civilitzacions més pròsperes s’han assentat durant milers d’anys. No obstant això, no pot dir-se amb exactitud quan va començar la destrucció dels boscs verges, però sí se sap que eixa degradació va ser irreversible quan es va estendre l’agricultura i la fusta va passar a ser un recurs estratègic per al desenvolupament de les nacions.

A Vallada, tot i que s’han assentat civilitzacions des de la prehistòria, és molt probable que la degradació dels monts s’iniciara amb l’arribada dels romans i s’agreujara a l’edat mitjana amb els àrabs, fonamentalment durant la reconquesta cristiana.  Posteriorment, les necessitats creixents de fusta i de superfície de conreu i pastures per a la ramaderia (Honrado Concejo de la Mesta) van suposar, amb quasi total certesa, la desaparició del bosc mediterrani més evolucionat. L’atorgament de la Carta Pobla (1289) i la dependència de Montesa (1319) va evidenciar la falta de recursos forestals, i així ho asseveren els constants conflictes entre les poblacions pel control dels aprofitaments. La concessió de l’estatus de vila (1547) no va produir altre benefici major als monts de Vallada que la seua sobreexplotació. Així, uns segles després, concretament el 1795, Cavanilles deia dels monts d’Énguera:

“Renacían cada día las necesidades, mas no los árboles y los arbustos; y no hallando mas leña en los retoños, arrancaron hasta las raíces...

Ja en el segle XIX, amb les desamortitzacions de Mendizábal (1837) i Madoz (1855), es va creure necessària la creació d’un cos d’enginyers que vetlara per l’aprofitament sostingut de les masses forestals. D’esta manera, el 1846 va arribar a Espanya la Ciència Forestal, nascuda a Alemanya el segle XVII, amb l’aparició de l’Escola Especial d’Enginyers de Monts a Villaviciosa de Odón (Madrid). Els membres destacats de les distintes promocions d’enginyers van ser els encarregats de nodrir el Cos Nacional d’Enginyers de Monts fundat l’any 1853. La seua primera actuació va ser la creació del Catàleg d’Utilitat Pública, considerada la figura de protecció més important d’Espanya i a la vegada la menys coneguda i recolzada actualment.

Tot i l’augment del control dels aprofitaments, l’estat dels Monts d’Utilitat Pública, després de segles d’excessos, era tan ruïnós que va agreujar les grans inundacions de la conca del Xúquer (Riuada de Sant Carles de 1864) i va fer reflexionar a la societat sobre la imperiosa necessitat de restaurar la coberta vegetal.  
Estes són algunes de les paraules emprades per l’Enginyer de Monts Miguel Bosch en la memòria sobre l’estat dels boscs a la Serra Grossa després de la riuada de 1864:

“Los montes, en rigor, no merecen ese nombre. El estado de los montes es el más lastimoso que pueda imaginarse. [...] Habiendo destruido el arbolado ahora se trata de concluir hasta con las leñas bajas. [...] En los sitios intermedios, lo mismo en las umbrías y solanas, como Mogente, Vallada, Montesa, Canals, Játiva [...], el arbolado escasea extremadamente. [...] El eje de la cordillera y sus umbrías en Mogente, Vallada, Canals y Játiva se encuentran desnudas.”

El primer intent dirigit a recuperar les masses forestals espanyoles en èpoques recents va iniciar-se durant el regnat d’Alfons XII, amb la Llei de Repoblacions Forestals de 1877, i d’Alfons XIII, amb la creació de les divisions hidrològiques-forestals el 1901. La primera meitat del segle XX va estar marcada per la Guerra Civil Espanyola, però ja abans, durant la Segona República, l’estat deteriorat dels monts va motivar la redacció d’un pla nacional de repoblació forestal, fruit de la Llei de Patrimoni Forestal de 1935, que finalment no es va executar per l’inici del conflicte bèl·lic.

 Fig. 1; Enginyer, guardes i treballadors en una repoblació a la província de València (1910).   Fotografia: Fototeca Forestal Española, INIA.

[Una vegada situat el context històric i abans d’entrar en matèria, va a definir-se que s’entén per Repoblació Forestal:

“Conjunt de tècniques que és necessari aplicar per a crear una massa forestal, formada per espècies llenyoses, estables amb el medi, en un terreny en què la vegetació actual és ineficaç segons l’ús assignat al territori, i que en adoptar les característiques desitjades, acompleix la finalitat que d’ella es demanda.” (SERRADA, 1993).

És a dir, una repoblació forestal és el conjunt de tècniques utilitzades per a implantar vegetació forestal (no agrícola) en terrenys on anteriorment vegetaven espècies forestals (monts), de manera que puga persistir en el medi en el qual s’implanta de forma autònoma i que cobrisca les necessitats econòmiques de la societat o proporcione els beneficis indirectes (externalitats positives) que d’ella s’esperen].

Una vegada finalitzada la Guerra Civil i instaurat el Règim Franquista, es van posar de relleu nombrosos problemes que tenien a veure amb els monts, com ara l’elevat grau d’atur i l’existència de focus de resistència al medi rural, la necessitat de fusta i paper per al desenvolupament de la indústria a un estat autàrquic i una situació deplorable de les masses forestals, “saquejades” d’una forma irreparable per les necessitats d’una població desesperada per la fam que arrabassava als monts qualssevol metre útil per a l’agricultura o la ramaderia, que originava greus processos erosius i causava inundacions i el rebliment dels nous pantans en fase de projecte.

Fig. 2; Abancalaments en les proximitats del Barranc de la “Saraella”, anys 80-90.   Fotografia: Miguel Ángel Muñoz.
Esta situació al medi rural i la possibilitat de revolta, va forçar al Ministeri d’Agricultura a encomanar el 1938 als il·lustres Enginyers de Monts en Joaquim Ximénez i en Luis Ceballos, la redacció del pla de repoblacions més important i ambiciós en la història d’Espanya. El Pla Nacional de Repoblacions va aconseguir entre 1939 i 1984 la repoblació forestal de 3.383.291 ha, mitjançant contractes i consorcis establerts entre el Patrimoni Forestal de l’Estat y propietaris públics i privats.

[El braç executor del pla va ser el Patrimoni Forestal de l’Estat (PFE, d’ara endavant) creat el 1935 i refundat el 1941. El PFE era un organisme autònom que va gosar de plena personalitat jurídica i econòmica, integrant-se en les distintes Divisions Hidrològiques Forestals fins a la seua desaparició el 1971. Any en què va donar pas, junt amb la Direcció General de Monts, Caça i Pesca Fluvial, a l’Institut Nacional per a la Conservació de la Naturalesa (ICONA, d’ara endavant)]. 

Consorci de Repoblació Forestal del Mont d’Utilitat Pública Nº 83 “l’Ombria” de Vallada (1956)

Encara que ja es va esmentar breument en l’article L’Home i l’Evolució dels Monts de la Vila de Vallada[1], aquest consorci mereixia una anàlisi més acurada que establira els detalls de les repoblacions forestals al nostre terme.

Va ser l’any 1956 quan, després de dècades aprofitant fins les llenyes baixes (les conegudes garbes) per als forns de ceràmica, l’Ajuntament de Vallada junt amb el PFE van signar el consorci de repoblació del mont públic de l’Ombria, que perseguia poblar de vegetació arbrada les llomes pelades de la Balarma, el Campello, els Campellets, les Fontanelles, i en general, tota l’Ombria. Més concretament, el consorci va preveure la repoblació d’una superfície de 1.928 ha que no contemplava la gran quantitat d’enclavats que òbviament no es repoblaren al no pertànyer a la mateixa propietat. A més, tampoc es repoblaren altres zones que per raons distintes (pendent, pedregositat, vegetació preexistent, restriccions pressupostaries, etc.) no s’executaren.

Fig. 3; Plànol del consorci de 1956.  Plànol procedent de la CITMA.
 
[Sense ànim de trencar el fil, s’ha de dir que els consorcis són uns contractes especials de gestió i aprofitament. Els duts a terme pel PFE dins del pla de repoblació es definien, de forma resumida, en unes bases que especificaven que els terrenys seguien perteneixent al propietari inicial mentre que el vol[2] existent i aquell que s’establiria, a través de repoblació, passava a mans del PFE. Les despeses de repoblació, l’assistència tècnica i el servei de guarderia corrien a compte del PFE, que estava obligat a contractar mà d’obra del poble; en canvi, els beneficis dels aprofitaments es dividien entre el propietari del terreny i el PFE en proporcions variables en funció del tipus de mont. Per al cas de l’Ombria, es va fixar que el 33% del benefici net dels aprofitaments es lliuraria a l’Ajuntament].

A banda, es trobaven unes 500 ha corresponents a la lloma del Rall on existia ja un contracte de repoblació anterior signat amb la Direcció General de Monts, Caça i Pesca Fluvial el 1953, que ja havia cobert més de la meitat de la superfície segons el document i que, per insistència de l’Ajuntament, es va annexionar al present consorci. Ara bé, en els fotogrames dels vols aeris de 1956, 1977 i 1984, s’observa com les zones que es detallen en el plànol del consorci (Fig. 3) no es corresponen amb l’àrea finalment repoblada. Així mateix, tot i que l’acta d’entrega del consorci es va produir el 1957, es dilucida clarament, gràcies als fotogrames, que els treballs de repoblació no havien acabat, sinó tot al contrari, es trobaven en la seua fase inicial. Segons diversos testimonis, com el de l’agent forestal i un dels jornalers, les tasques de repoblació del consorci que ens ocupa sols van cobrir durant la dècada dels 50 part del Campello, algun rodal en la Balarma i part de la Lloma del Rall; en total s’estimen unes 350 ha. Va ser durant els anys posteriors quan es van dur a terme, de forma intermitent en el temps, altres xicotetes repoblacions (al voltant d’unes 500 ha), que van cobrir d’arbrat els monts de l’Ombria fins a la dècada de 1970.

Fig. 4; Casa de la Balarma i viver, resulta difícil trobar un arbre.   Fotograma CECAF, any 1956.
 
Les repoblacions forestals es dissenyaren d’una forma molt semblant a com es fa actualment, mitjançant projectes d’enginyeria redactats per Enginyers de Monts, i s’estructuraren atenent als següents punts principals: Estudi del Medi, Objectius, Elecció d’Espècies, Tractament de la Vegetació Preexistent, Preparació del Terreny, Mètode i Disseny de la Repoblació i Cures Posteriors.
 
Estudi del Medi
L’estudi del medi és la ferramenta bàsica e indispensable que precisa el tècnic per poder determinar els objectius i les característiques de la repoblació. El 1956 es va dividir en Estat Legal (pertinència, servituds, límits, enclavats, etc.), Estat Natural (orografia, hidrologia, edafologia, climatologia, etc.), Estat Sòcio-Econòmic (característiques sòcio-econòmiques de la comarca, comunicacions, mà d’obra, impacte en la ramaderia i l’ocupació, etc.) i finalment, Estat Forestal, en el qual es descriu l’estat de la vegetació.

 “La zona ofrece actualmente como especie arbórea principal el Pinus halepensis y una proporción casi insignificante de Pinus pinaster; se trata de algunos rodales muy maltratados por los incendios, que aun sobreviven y demuestran todavía pujante fuerza selvática. Entre el matorral destaca con desigual repartición el romero, enebro, tomillo, romerina, palmito, aliaga, brezo, estepa y adelfa en los barrancos.”

Fig. 5; Imatge del Penyó,  anys 50-60.   Fotografia: Anònim, Llibre de festes 2003.
Objectius
Un dels objectius primordials del PFE va ser l’establiment de masses arbrades per a la producció de fusta però en l’àmbit mediterrani, on la productivitat forestal és escassa, les repoblacions van potenciar la successió vegetal, van frenar l’elevada pèrdua de sòl i les grans avingudes. S’ha de recordar que el 1957, durant els treballs de repoblació a Vallada, es va produir una de les riuades més nefastes a la ciutat de València, comptabilitzant-se més de 400 pèrdues humanes.

“Todo el monte vierte sus aguas al río Cañoles, de carácter torrencial, por lo que se comprende la influencia reguladora de las repoblación de estas laderas, ya que, actualmente, al favorecer la erosión la no existencia de arbolado, se contribuye a las avenidas bruscas que producen inundaciones en la huerta aguas abajo del monte”.

Elecció d’Espècies
L’elecció de l’espècie principal a implantar no és una qüestió trivial i actualment es tracta d’una manera molt rigorosa segons l’estudi exhaustiu del medi i els objectius de la repoblació. Els criteris a tenir en compte són múltiples, des dels biogeogràfics, climàtics i edafològics, als sociològics i econòmics.

En les repoblacions actuals, a més d’estudiar un elevat nombre de criteris, també s’estudia la seua possible evolució futura i la procedència del Material Forestal de Reproducció[3] (MFR, d’ara endavant). En les repoblacions que ens ocupen això no passava i de vegades s’introduïen espècies no autòctones, dirigides a prioritzar usos estratègics de l’època, o altres poc adaptades a les condicions ambientals. De tota manera, en la majoria dels casos l’espècie era l’adequada i els plançons es produïen als vivers volants[4] que s’instal·laven al propi mont, com al cas de Vallada.

“Consideramos que la especie a emplear es el pino carrasco por el estado lastimoso del suelo y la existencia de esta especie como vegetación arbórea natural preponderante. [...] Hay dentro del monte el vivero La Balarma construido por este Servicio con una extensión total de 105 áreas.”

Malgrat el que indica el consorci, jornalers de les repoblacions i el propi agent forestal han confirmat que, si bé l’espècie principal va ser el Pinus halepensis, capaç d’adaptar-se a les dures condicions de la zona a repoblar, també es van introduir en xicotetes porcions Pinus pinaster (pi rodeno) i Quercus ilex sbsp. rotundifolia (carrasca) en zones més humides i amb major profunditat edàfica. Altrament, mentre que les primeres repoblacions en la lloma del Rall i el Campello es van fornir de plançons del viver de la Balarma, altres repoblacions, com la de les Fontanelles o les últimes en la Balarma, van emprar plàntules del viver forestal de la Hunde (Aiora).

Tractaments de la Vegetació Preexistent
En ocasions, l’eliminació de part de la vegetació natural preexistent per a implantar-ne altra de forma artificial pot parèixer absurd i paradoxal per a la societat i en els nostres dies s’ha convertit en un punt polèmic dels projectes de repoblació forestal.

[Estes actuacions, actualment es duen a terme baix una prescripció tècnica sòlida. Mitjançant la repoblació forestal s’intenta generalment implantar espècies arbòries per tal que les masses amb una coberta arbrada defectiva o inexistent puguen evolucionar a formacions més avançades. En l’àmbit mediterrani, els segles d’aprofitaments forestals no sostenibles i la freqüència d’incendis de gran intensitat han causat la perpetuació de formacions arbustives que es beneficien d’un règim elevat de focs (Quercus coccifera, Ulex parviflorus, etc.) que, a més, són de tanta densitat que impedixen la regeneració natural de l’arbrat. Els tractaments de la vegetació preexistent permeten l’accés, atenuen el risc d’incendi, faciliten el treball a l’àrea de repoblació i fonamentalment disminuïxen el grau de competència per l’espai, l’aigua i els nutrients entre els plançons introduïts i els arbusts].

La memòria del consorci que ens ocupa ni tan sols fa referència a este apartat, vist que a la majoria del mont la vegetació escassejava altament i, per tant, els tractaments previs eren totalment innecessaris.

Preparació del Terreny
La preparació del terreny constituïx el pas previ a la implantació del MFR i busca, mitjançant actuacions físiques en el sòl, augmentar la profunditat útil i la capacitat de retenció d’aigua, facilitar la penetració de les arrels i evitar la competència, entre d’altres aspectes. La preparació del terreny depén directament de les característiques del sòl i del règim de pluges, i pot executar-se de forma puntual, lineal o superficial, a partir de força manual, animal o mecànica.

Les repoblacions del PFE en Vallada es van executar en major mesura de forma manual, mitjançant l’apertura de clots a colp d’aixada amb quadrilles del poble. Estimacions pròpies i dades del consorci indiquen que es van contractar més de 40 obrers durant unes huit campanyes de repoblació no consecutives amb un salari base de 30 pessetes.

 Fig. 6; Casa de la Balarma i viver, s’observen les repoblacions ja adultes de 1956 i altres executades amb buldòzer durant els 70.  Fotograma IGN, any 1977.
Anys després (1960-1970), en altres repoblacions que completava el consorci es va utilitzar un buldòzer[5] que va obrir línies de subsolat per corbes de nivell a la Balarma (Fig. 6). En estes últimes repoblacions, també es van executar treballs manuals en pendents elevades o terrenys sensibles, com en la lloma del Penyó amb l’establiment de banquetes[6], o en les zones d’algeps de les ombries dels Campellets aprofitant els abancalaments existents.

Mètode i Disseny de la Repoblació
L’establiment de la vegetació es realitza gràcies a una sèrie de metodologies detallades en el projecte, en el qual també s’especifica el disseny. Les repoblacions es solen executar a través de sembres o plantacions d’una única o diverses espècies i la distribució del MFR és variable en funció de la preparació del terreny.

“Se emplea el sistema de plantación por macetas en las solanas y a raíz desnuda en las umbrías. En los lugares donde el suelo lo permita se efectuaran fajas continuas de 1 metro de ancho separadas tres metros y en el resto hoyos situados a 2,25 metros al tresbolillo con una densidad media de 2.000 hoyos/ha.”

Cures Posteriors
Als nostres dies, es tracta d’un apartat que ha pres molta importància. Les cures culturals posteriors abasten els regs, podes, fertilitzacions, tractaments fitosanitaris, protecció del sòl, col·locació de tubs, reposició de marres, tancaments, etc. En la memòria que s’analitza no s’especifica cap cura posterior però sí que s’hi van aplicar algunes. Principalment, es va vedar la superfície repoblada als ramats i es va fixar una franja perimetral sense vegetació per a la protecció contra els incendis.

Respecte a l’èxit de les repoblacions posteriors (1960-1970) s’ha d’incidir en les paraules de l’agent forestal, que remarca la inexistència absoluta de marres[7] en les plantacions amb cepelló i molt baixa amb arrels nues.

Mites i Conclusions
Les repoblacions forestals del PFE, encara que van tindre altres objectius a banda de la millora de les masses forestals del país, amb tot i això, no hi ha dubte que van aconseguir limitar el procés accelerat de desertificació, al qual viuríem ara si no s’haguera posat remei. A Espanya, s’estima que encara queden aproximadament 6 milions d’hectàrees[8] susceptibles de ser repoblades, algunes d’elles a Vallada, però en línies generals s’ha d’entendre per finalitzat el procés d’implantació de la coberta vegetal. Com és sabut, actualment les masses forestals demanden gestió i aprofitament per a que, entre d’altres coses, l’ingent treball de repoblació que van dur a terme milers de persones amb escassos mitjans i que ha donat tan bon resultat no caiga en l’abandó i s’esfume baix el foc.

Fig. 7; Casa de la Balarma, es distingixen amplies zones de regeneració post incendi que s’han recolzat amb repoblacions realitzades per la Generalitat.   Ortofotografia ICV, any 2010.

Durant els últims temps, les repoblacions del PFE han patit crítiques per part d’alguns sectors “pseudoecologistes” que, s’ha de dir, manquen de qualsevol perspectiva tècnica y no haurien de generalitzar-se. Entre elles, s’han citat en premsa, d’una manera més o menys afortunada, la no idoneïtat de les espècies repoblades (tractades en general com a espècies de creixement ràpid i no autòctones), la preparació del terreny poc respectuosa o la falta de planificació de la superfície per repoblar.

Com és lògic, i a l’igual que succeïx en altres activitats humanes, no totes les repoblacions forestals es van executar de la millor forma possible i en alguns casos aïllats van generar danys als monts. A més, la majoria de repoblacions es duien a terme sense arribar a un consens ampli amb la població local, tal com era d’esperar en un règim totalitari, per la qual cosa es generaren conflictes d’interessos amb la ramaderia, fonamentalment. És per això, que les repoblacions del PFE, allà on perduren, es troben desconnectades de la realitat econòmica i social del medi. Tot i això, ni tan sols els majors experts en repoblacions s’han atrevit a jutjar i qüestionar els resultats del Pla Nacional de Repoblacions de 1939, dut a terme, sense la tecnologia actual, amb les limitacions pròpies d’una època de postguerra i dictadura, i que han aconseguit gestar part d’un dels recursos més valuosos del país, les seues masses forestals, hui il·lògicament abandonades.

Cal remarcar que no totes les crítiques han sigut infundades, ja que és cert que es van introduir espècies al·lòctones i de creixement ràpid (Fig. 8); concretament dues: el Pinus radiata al País Basc, on les necessitats de fusta i l’elevada productivitat de l’ecosistema i l’espècie americana van prevaldre; i distintes espècies d’eucaliptus introduïdes en la Cornisa Cantàbrica i en la província de Huelva per a alimentar la Empresa Nacional de Celulosa (ENCE), que actualment s’ha convertit en un referent nacional de gestió forestal sostenible i producció d’energia renovable a partir de biomassa. En ambdós casos, les repoblacions van tindre un objectiu productor que ha generat plantacions de torn curt, que en cap cas han de confondre’s amb boscs naturals. Per fortuna, la majoria de les repoblacions forestals han permés l’evolució de la vegetació i algunes d’elles han esdevingut fins i tot en Parcs Naturals, com és el cas del Parc Natural de la Serra Mariola, el Parc Natural de la Serra Calderona, el Parc Natural de Sierra Espuña (Múrcia) i molts altres altament valorats per la societat.

Fig. 8; Espècies emprades en el Pla de Repoblacions (1940-1984).  Font: (NAVARRO et al., 1998)

En aquell episodi de la història d’Espanya, les repoblacions efectuades pel PFE van suposar una font de treball per a milers de persones en una època vertaderament complicada. Al mateix temps, es va regenerar de forma artificial la coberta forestal quasi inexistent, reduint el risc de grans inundacions i proporcionant matèria prima a la indústria de la fusta, a la paperera i a la construcció. 

 Fig. 9; Massa repoblada als Campellets, anys 80-90.   Fotografia: Miguel Ángel Muñoz. 

En l’actualitat hi ha quasi 5 milions d’aturats[9] i paral·lelament som el segon país d’Europa (sols per darrere de Suècia) en superfície forestal amb 27,5 milions d’hectàrees[10], que suposen més de la meitat del territori nacional. Els nostres boscs creixen molt per damunt de la mitjana europea per l’abandó de l’agricultura tradicional i la ramaderia extensiva, gracies a la PAC[11], i acumulen una quantitat immensa de biomassa, produïda per l’envelliment natural de les masses, que ha propiciat la falta de gestió silvícola (a Espanya només el 12%[12] de la superfície forestal presenta algun instrument d’ordenació). Com es va tornar a demostrar l’estiu passat a la Comunitat Valenciana, la falta d’aprofitaments eleva exponencialment el risc de grans incendis i amenaça l’estabilitat i persistència dels nostres sistemes forestals.

Al terme, existixen masses forestals suficients per a posar en marxa iniciatives per tal d’aconseguir l’ordenació dels monts i aprofitar, com s’ha fet sempre, els recursos forestals evitant que novament siguen combustible per a les flames. Altres municipis del voltant com Moixent o Énguera, ja s’han adonat de la importància dels seus recursos i han posat en funcionament projectes d’ordenació per a l’aprofitament principal de biomassa, substituint a llarg termini les calderes de gasoil dels edificis públics per altres de biomassa. Tot açò, valoritzant un recurs renovable i no contaminant, que crea llocs de treball, fixa població al medi rural, millora els monts, disminuïx el risc d’incendi i estalvia en la factura energètica.

Les repoblacions de l’Ombria van contribuir a l’establiment de masses arbrades que van frenar els greus processos erosius, van millorar l’estat dels aqüífers, van fer evolucionar els nostres degradats monts, van aconseguir una millora de les poblacions animals i van crear el paisatge que ha quedat en la memòria de molts valladins, tot i la pèrdua quasi absoluta de les repoblacions del PFE en l’incendi de 1994[13]. Per acabar, s’ha de remarcar que les repoblacions realitzades constituïxen l’origen del regenerat abundant que hui les generacions futures podem contemplar sobre les faldes de la Serra Grossa.

Fig. 10; Imatge del Penyó, anàloga a la Fig. 5, any 2013.  Fotografia: Jacob Peris.
Repoblar los montes y poblar las inteligencias constituyen dos ideales que debe perseguir España para fomentar su riqueza y alcanzar el respeto de las naciones”
 [Santiago Ramón y Cajal el 19 de desembre de 1921, després de veure les repoblacions de Sierra Espuña (Murcia) dirigides per D. Ricardo Codorniu Stárico]


Bibliografia:
-EMBÚN XIMENEZ, J.; FERNÁNDEZ CEBALLOS, L. 1939. Plan Nacional de Repoblaciones Forestales de España. Ministerio de Agricultura.
-NAVARRO, R.; PEMÁN, J. 1998. Repoblaciones Forestales. Servicio de publicaciones UdL. Lleida.
-SERRADA, R. 1993. Apuntes de Repoblación Forestal. Servicio de publicaciones UPM. Madrid.
-BOSCH JULIÁ, M. 1866. Memoria sobre la inundación del río Júcar de 1864. Ministerio de Fomento. Imprenta Nacional. Madrid.
-PFE. 1956. Memoria del consorcio de repoblación forestal en el monte la “Ombria” perteneciente a la 2ª división hidrológico-forestal.
-Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Vallada.
-Catàleg de Monts d’Utilitat Pública (Rectificació 1883).
-Cartografia procedent del Centre Cartogràfic i Fotogràfic de l’Exèrcit de l’Aire (CECAF), Institut Geogràfic Nacional (IGN) i Institut Cartogràfic Valencià (ICV).
-MONTERO, G.; VALLEJO, R.; RUIZ-PEINADO, R. 2007. FOTOTECA FORESTAL ESPAÑOLA DGB-INIA. Ministeri de Medi Ambient i Ministeri d’Educació i Ciència.

Agraïments:        
-N’Arturo Martínez Fuertes, Guarda Forestal de Vallada durant part dels treballs de repoblació (1964-1997).
-N’Emilio González López, Cap del Servei de Gestió Forestal de la Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient.
-En José Aurelio Pelejero Vila, N’Héctor Garrido Penadés, En Miguel Ángel Muñoz Sanz i En Jacob Peris Perales,  assistència en l’arxiu municipal i base fotogràfica.
-Na Sara Ruiz i Santularia; assessorament lingüístic.


[1] Disponible en: valladaforestal.blogspot.com
[2] S’entén per vol tota vegetació que creix sobre el sòl (pastures, matolls, arbrat).
[3] S’entén per MFR el conjunt de fruits, llavors, plantes i parts de plantes utilitzades en repoblació forestal.
[4] Instal·lacions construïdes per a cada repoblació o grup de repoblacions que permetien la producció de planta forestal in-situ, és a dir, en el mateix mont per repoblar.
[5] Tractor eruga de gran potència capaç de treballar en pendents de fins al 60% que disposa d’una pala d’arrossegament frontal i un subsolador en la part posterior.
[6] Escalonaments de dimensions inferiors a les d’un bancal que busquen principalment la retenció d’aigua.
[7] Nombre de plantes que no aconseguixen sobreviure després de la repoblació.
[8] Societat Española de Ciències Forestals.
[9] Institut Nacional d’Estadística (INE).
[10] 3r Inventari Forestal Nacional (IFN3, d’ara endavant).
[11] Política Agrària Comuna.
[12] IFN3.
[13] Es recomana la lectura de la Crònica del Gran Incendi Forestal de 1994 a la Vila de Vallada en valladaforestal.blogspot.com