Les
Repoblacions Forestals del Patrimoni Forestal de l'Estat a la Vila de Vallada el 1956
Objectius, Mites i Estat Actual.
La humanitat,
des dels seus inicis, ha sabut aprofitar els recursos forestals per a subsistir
i evolucionar, però este aprofitament no sempre ha sigut sostenible i les
masses forestals han desaparegut i s’han regenerat, en major o menor grau,
depenent del tipus i profunditat de l’impacte. A la conca mediterrània, esta
afecció ha sigut, si cap, molt més important, ja que les civilitzacions més pròsperes
s’han assentat durant milers d’anys. No obstant això, no pot dir-se amb
exactitud quan va començar la destrucció dels boscs verges, però sí se sap que
eixa degradació va ser irreversible quan es va estendre l’agricultura i la
fusta va passar a ser un recurs estratègic per al desenvolupament de les
nacions.
A
Vallada, tot i que s’han assentat civilitzacions des de la prehistòria, és molt
probable que la degradació dels monts s’iniciara amb l’arribada dels romans i s’agreujara
a l’edat mitjana amb els àrabs, fonamentalment durant la reconquesta cristiana.
Posteriorment, les necessitats creixents
de fusta i de superfície de conreu i pastures per a la ramaderia (Honrado Concejo de la Mesta) van
suposar, amb quasi total certesa, la desaparició del bosc mediterrani més
evolucionat. L’atorgament de la Carta Pobla (1289) i la dependència de Montesa
(1319) va evidenciar la falta de recursos forestals, i així ho asseveren els
constants conflictes entre les poblacions pel control dels aprofitaments. La concessió
de l’estatus de vila (1547) no va produir altre benefici major als monts de
Vallada que la seua sobreexplotació. Així, uns segles després, concretament el
1795, Cavanilles deia dels monts d’Énguera:
“Renacían cada día las
necesidades, mas no los árboles y los arbustos; y no hallando mas leña en los
retoños, arrancaron hasta las raíces...”
Ja en
el segle XIX, amb les desamortitzacions de Mendizábal (1837) i Madoz (1855), es
va creure necessària la creació d’un cos d’enginyers que vetlara per
l’aprofitament sostingut de les masses forestals. D’esta manera, el 1846 va
arribar a Espanya la Ciència Forestal, nascuda a Alemanya el segle XVII, amb
l’aparició de l’Escola Especial d’Enginyers de Monts a Villaviciosa de Odón
(Madrid). Els membres destacats de les distintes promocions d’enginyers van ser
els encarregats de nodrir el Cos Nacional d’Enginyers de Monts fundat l’any
1853. La seua primera actuació va ser la creació del Catàleg d’Utilitat Pública,
considerada la figura de protecció més important d’Espanya i a la vegada la
menys coneguda i recolzada actualment.
Tot i
l’augment del control dels aprofitaments, l’estat dels Monts d’Utilitat Pública,
després de segles d’excessos, era tan ruïnós que va agreujar les grans inundacions
de la conca del Xúquer (Riuada de Sant Carles de 1864) i va fer reflexionar a
la societat sobre la imperiosa necessitat de restaurar la coberta vegetal.
Estes
són algunes de les paraules emprades per l’Enginyer de Monts Miguel Bosch en la
memòria sobre l’estat dels boscs a la Serra Grossa després de la riuada de 1864:
“Los montes, en rigor, no
merecen ese nombre. El estado de los montes es el más lastimoso que pueda
imaginarse. [...] Habiendo destruido el arbolado ahora se trata de concluir
hasta con las leñas bajas. [...] En los sitios intermedios, lo mismo en las umbrías
y solanas, como Mogente, Vallada,
Montesa, Canals, Játiva [...], el arbolado escasea extremadamente. [...] El
eje de la cordillera y sus umbrías en Mogente,
Vallada, Canals y Játiva se encuentran desnudas.”
El
primer intent dirigit a recuperar les masses forestals espanyoles en èpoques
recents va iniciar-se durant el regnat d’Alfons XII, amb la Llei de
Repoblacions Forestals de 1877, i d’Alfons XIII, amb la creació de les
divisions hidrològiques-forestals el 1901. La primera meitat del segle XX va estar
marcada per la Guerra Civil Espanyola, però ja abans, durant la Segona República,
l’estat deteriorat dels monts va motivar la redacció d’un pla nacional de
repoblació forestal, fruit de la Llei de Patrimoni Forestal de 1935, que
finalment no es va executar per l’inici del conflicte bèl·lic.
Fig. 1;
Enginyer, guardes i treballadors en una repoblació a la província de València
(1910). Fotografia: Fototeca Forestal
Española, INIA.
[Una
vegada situat el context històric i abans d’entrar en matèria, va a definir-se
que s’entén per Repoblació Forestal:
“Conjunt de tècniques que és necessari aplicar
per a crear una massa forestal,
formada per espècies llenyoses, estables
amb el medi, en un terreny en què la vegetació
actual és ineficaç segons l’ús assignat al territori, i que en adoptar les
característiques desitjades, acompleix la finalitat que d’ella es demanda.” (SERRADA, 1993).
És a
dir, una repoblació forestal és el conjunt de tècniques utilitzades per a
implantar vegetació forestal (no agrícola) en terrenys on anteriorment vegetaven
espècies forestals (monts), de manera que puga persistir en el medi en el qual
s’implanta de forma autònoma i que cobrisca les necessitats econòmiques de la
societat o proporcione els beneficis indirectes (externalitats positives) que
d’ella s’esperen].
Una
vegada finalitzada la Guerra Civil i instaurat el Règim Franquista, es van
posar de relleu nombrosos problemes que tenien a veure amb els monts, com ara
l’elevat grau d’atur i l’existència de focus de resistència al medi rural, la
necessitat de fusta i paper per al desenvolupament de la indústria a un estat autàrquic
i una situació deplorable de les masses forestals, “saquejades” d’una forma
irreparable per les necessitats d’una població desesperada per la fam que
arrabassava als monts qualssevol metre útil per a l’agricultura o la ramaderia,
que originava greus processos erosius i causava inundacions i el rebliment dels
nous pantans en fase de projecte.
Fig. 2; Abancalaments
en les proximitats del Barranc de la “Saraella”, anys 80-90. Fotografia: Miguel Ángel
Muñoz.
Esta
situació al medi rural i la possibilitat de revolta, va forçar al Ministeri
d’Agricultura a encomanar el 1938 als il·lustres Enginyers de Monts en Joaquim
Ximénez i en Luis Ceballos, la redacció del pla de repoblacions més important i
ambiciós en la història d’Espanya. El Pla Nacional de Repoblacions va
aconseguir entre 1939 i 1984 la repoblació forestal de 3.383.291 ha, mitjançant contractes i consorcis establerts entre el
Patrimoni Forestal de l’Estat y
propietaris públics i privats.
[El
braç executor del pla va ser el Patrimoni Forestal de l’Estat (PFE, d’ara
endavant) creat el 1935 i refundat el 1941. El PFE era un organisme autònom que
va gosar de plena personalitat jurídica i econòmica, integrant-se en les
distintes Divisions Hidrològiques Forestals fins a la seua desaparició el 1971.
Any en què va donar pas, junt amb la Direcció General de Monts, Caça i Pesca
Fluvial, a l’Institut Nacional per a la Conservació de la Naturalesa (ICONA,
d’ara endavant)].
Consorci de Repoblació Forestal del
Mont d’Utilitat Pública Nº 83 “l’Ombria” de Vallada (1956)
Encara
que ja es va esmentar breument en l’article L’Home
i l’Evolució dels Monts de la Vila de Vallada[1],
aquest consorci mereixia una anàlisi més acurada que establira els detalls de
les repoblacions forestals al nostre terme.
Va
ser l’any 1956 quan, després de dècades aprofitant fins les llenyes baixes (les
conegudes garbes) per als forns de
ceràmica, l’Ajuntament de Vallada junt amb el PFE van signar el consorci de
repoblació del mont públic de l’Ombria, que perseguia poblar de vegetació
arbrada les llomes pelades de la Balarma, el Campello, els Campellets, les
Fontanelles, i en general, tota l’Ombria. Més concretament, el consorci va
preveure la repoblació d’una superfície de 1.928 ha que no contemplava la gran
quantitat d’enclavats que òbviament no es repoblaren al no pertànyer a la
mateixa propietat. A més, tampoc es repoblaren altres zones que per raons distintes
(pendent, pedregositat, vegetació preexistent, restriccions pressupostaries,
etc.) no s’executaren.
Fig. 3; Plànol
del consorci de 1956. Plànol procedent
de la CITMA.
[Sense
ànim de trencar el fil, s’ha de dir que els consorcis són uns contractes especials de gestió i aprofitament. Els
duts a terme pel PFE dins del pla de repoblació es definien, de forma resumida,
en unes bases que especificaven que els terrenys seguien perteneixent al
propietari inicial mentre que el vol[2] existent
i aquell que s’establiria, a través de repoblació, passava a mans del PFE. Les
despeses de repoblació, l’assistència tècnica i el servei de guarderia corrien
a compte del PFE, que estava obligat a contractar mà d’obra del poble; en canvi,
els beneficis dels aprofitaments es dividien entre el propietari del terreny i
el PFE en proporcions variables en funció del tipus de mont. Per al cas de
l’Ombria, es va fixar que el 33% del benefici net dels aprofitaments es
lliuraria a l’Ajuntament].
A
banda, es trobaven unes 500 ha corresponents a la lloma del Rall on existia ja
un contracte de repoblació anterior signat amb la Direcció General de Monts,
Caça i Pesca Fluvial el 1953, que ja havia cobert més de la meitat de la
superfície segons el document i que, per insistència de l’Ajuntament, es va
annexionar al present consorci. Ara bé, en els fotogrames dels vols aeris de
1956, 1977 i 1984, s’observa com les zones que es detallen en el plànol del
consorci (Fig. 3) no es corresponen amb l’àrea finalment repoblada. Així
mateix, tot i que l’acta d’entrega del consorci es va produir el 1957, es
dilucida clarament, gràcies als fotogrames, que els treballs de repoblació no
havien acabat, sinó tot al contrari, es trobaven en la seua fase inicial.
Segons diversos testimonis, com el de l’agent forestal i un dels jornalers, les
tasques de repoblació del consorci que ens ocupa sols van cobrir durant la
dècada dels 50 part del Campello, algun rodal en la Balarma i part de la Lloma
del Rall; en total s’estimen unes 350 ha. Va ser durant els anys posteriors quan
es van dur a terme, de forma intermitent en el temps, altres xicotetes repoblacions
(al voltant d’unes 500 ha), que van cobrir d’arbrat els monts de l’Ombria fins
a la dècada de 1970.
Fig. 4; Casa
de la Balarma i viver, resulta difícil trobar un arbre. Fotograma CECAF, any 1956.
Les
repoblacions forestals es dissenyaren d’una forma molt semblant a com es fa
actualment, mitjançant projectes d’enginyeria redactats per Enginyers de Monts,
i s’estructuraren atenent als següents punts principals: Estudi del Medi, Objectius, Elecció d’Espècies, Tractament de la
Vegetació Preexistent, Preparació del Terreny, Mètode i Disseny de la Repoblació
i Cures Posteriors.
Estudi del Medi
L’estudi
del medi és la ferramenta bàsica e indispensable que precisa el tècnic per
poder determinar els objectius i les característiques de la repoblació. El 1956
es va dividir en Estat Legal (pertinència, servituds, límits, enclavats, etc.),
Estat Natural (orografia, hidrologia, edafologia, climatologia, etc.), Estat Sòcio-Econòmic
(característiques sòcio-econòmiques de la comarca, comunicacions, mà d’obra,
impacte en la ramaderia i l’ocupació, etc.) i finalment, Estat Forestal, en el
qual es descriu l’estat de la vegetació.
“La zona ofrece
actualmente como especie arbórea principal el Pinus halepensis y una proporción
casi insignificante de Pinus pinaster; se trata de algunos rodales muy
maltratados por los incendios, que aun sobreviven y demuestran todavía pujante
fuerza selvática. Entre el matorral destaca con desigual repartición el romero,
enebro, tomillo, romerina, palmito, aliaga, brezo, estepa y adelfa en los
barrancos.”
Fig. 5; Imatge
del Penyó, anys 50-60. Fotografia: Anònim, Llibre de festes 2003.
Objectius
Un
dels objectius primordials del PFE va ser l’establiment de masses arbrades per
a la producció de fusta però en l’àmbit mediterrani, on la productivitat forestal
és escassa, les repoblacions van potenciar la successió vegetal, van frenar
l’elevada pèrdua de sòl i les grans avingudes. S’ha de recordar que el 1957,
durant els treballs de repoblació a Vallada, es va produir una de les riuades
més nefastes a la ciutat de València, comptabilitzant-se més de 400 pèrdues
humanes.
“Todo el monte vierte sus
aguas al río Cañoles, de carácter torrencial, por lo que se comprende la
influencia reguladora de las repoblación de estas laderas, ya que, actualmente,
al favorecer la erosión la no existencia de arbolado, se contribuye a las
avenidas bruscas que producen inundaciones en la huerta aguas abajo del monte”.
Elecció d’Espècies
L’elecció
de l’espècie principal a implantar no és una qüestió trivial i actualment es
tracta d’una manera molt rigorosa segons l’estudi exhaustiu del medi i els
objectius de la repoblació. Els criteris a tenir en compte són múltiples, des
dels biogeogràfics, climàtics i edafològics, als sociològics i econòmics.
En
les repoblacions actuals, a més d’estudiar un elevat nombre de criteris, també
s’estudia la seua possible evolució futura i la procedència del Material Forestal
de Reproducció[3]
(MFR, d’ara endavant). En les repoblacions que ens ocupen això no passava i de
vegades s’introduïen espècies no autòctones, dirigides a prioritzar usos
estratègics de l’època, o altres poc adaptades a les condicions ambientals. De
tota manera, en la majoria dels casos l’espècie era l’adequada i els plançons es
produïen als vivers volants[4] que s’instal·laven
al propi mont, com al cas de Vallada.
“Consideramos que la
especie a emplear es el pino carrasco por el estado lastimoso del suelo y la existencia
de esta especie como vegetación arbórea natural preponderante. [...] Hay dentro
del monte el vivero La Balarma construido por este Servicio con una extensión
total de 105 áreas.”
Malgrat
el que indica el consorci, jornalers de les repoblacions i el propi agent
forestal han confirmat que, si bé l’espècie principal va ser el Pinus halepensis, capaç d’adaptar-se a
les dures condicions de la zona a repoblar, també es van introduir en xicotetes
porcions Pinus pinaster (pi rodeno) i
Quercus ilex sbsp. rotundifolia (carrasca) en zones més
humides i amb major profunditat edàfica. Altrament, mentre que les primeres repoblacions
en la lloma del Rall i el Campello es van fornir de plançons del viver de la
Balarma, altres repoblacions, com la de les Fontanelles o les últimes en la
Balarma, van emprar plàntules del viver forestal de la Hunde (Aiora).
Tractaments de la Vegetació Preexistent
En
ocasions, l’eliminació de part de la vegetació natural preexistent per a
implantar-ne altra de forma artificial pot parèixer absurd i paradoxal per a la
societat i en els nostres dies s’ha convertit en un punt polèmic dels projectes
de repoblació forestal.
[Estes
actuacions, actualment es duen a terme baix una prescripció tècnica sòlida.
Mitjançant la repoblació forestal s’intenta generalment implantar espècies
arbòries per tal que les masses amb una coberta arbrada defectiva o inexistent
puguen evolucionar a formacions més avançades. En l’àmbit mediterrani, els
segles d’aprofitaments forestals no sostenibles i la freqüència d’incendis de
gran intensitat han causat la perpetuació
de formacions arbustives que es beneficien d’un règim elevat de focs (Quercus coccifera, Ulex parviflorus,
etc.) que, a més, són de tanta densitat que impedixen la regeneració natural de
l’arbrat. Els tractaments de la vegetació preexistent permeten l’accés, atenuen
el risc d’incendi, faciliten el treball a l’àrea de repoblació i fonamentalment
disminuïxen el grau de competència per l’espai, l’aigua i els nutrients entre els
plançons introduïts i els arbusts].
La
memòria del consorci que ens ocupa ni tan sols fa referència a este apartat,
vist que a la majoria del mont la vegetació escassejava altament i, per tant,
els tractaments previs eren totalment innecessaris.
Preparació del Terreny
La preparació
del terreny constituïx el pas previ a la implantació del MFR i busca,
mitjançant actuacions físiques en el sòl, augmentar la profunditat útil i la
capacitat de retenció d’aigua, facilitar la penetració de les arrels i evitar
la competència, entre d’altres aspectes. La preparació del terreny depén
directament de les característiques del sòl i del règim de pluges, i pot
executar-se de forma puntual, lineal o superficial, a partir de força manual,
animal o mecànica.
Les
repoblacions del PFE en Vallada es van executar en major mesura de forma manual,
mitjançant l’apertura de clots a colp d’aixada amb quadrilles del poble.
Estimacions pròpies i dades del consorci indiquen que es van contractar més de 40 obrers durant unes huit campanyes de
repoblació no consecutives amb un salari base de 30 pessetes.
Fig. 6; Casa
de la Balarma i viver, s’observen les repoblacions ja adultes de 1956 i altres
executades amb buldòzer durant els 70.
Fotograma IGN, any 1977.
Anys
després (1960-1970), en altres repoblacions que completava el consorci es va
utilitzar un buldòzer[5] que va obrir
línies de subsolat per corbes de nivell a la Balarma (Fig. 6). En estes últimes
repoblacions, també es van executar treballs manuals en pendents elevades o
terrenys sensibles, com en la lloma del Penyó amb l’establiment de banquetes[6], o en
les zones d’algeps de les ombries dels Campellets aprofitant els abancalaments
existents.
Mètode i Disseny de la Repoblació
L’establiment
de la vegetació es realitza gràcies a una sèrie de metodologies detallades en
el projecte, en el qual també s’especifica el disseny. Les repoblacions es
solen executar a través de sembres o plantacions d’una única o diverses espècies
i la distribució del MFR és variable en funció de la preparació del terreny.
“Se emplea el sistema de
plantación por macetas en las solanas y a raíz desnuda en las umbrías. En los
lugares donde el suelo lo permita se efectuaran fajas continuas de 1 metro de
ancho separadas tres metros y en el resto hoyos situados a 2,25 metros al
tresbolillo con una densidad media de 2.000 hoyos/ha.”
Cures Posteriors
Als
nostres dies, es tracta d’un apartat que ha pres molta importància. Les cures
culturals posteriors abasten els regs, podes, fertilitzacions, tractaments
fitosanitaris, protecció del sòl, col·locació de tubs, reposició de marres, tancaments,
etc. En la memòria que s’analitza no s’especifica cap cura posterior però sí
que s’hi van aplicar algunes. Principalment, es va vedar la superfície
repoblada als ramats i es va fixar una franja perimetral sense vegetació per a
la protecció contra els incendis.
Respecte
a l’èxit de les repoblacions posteriors (1960-1970) s’ha d’incidir en les
paraules de l’agent forestal, que remarca la inexistència absoluta de marres[7] en les
plantacions amb cepelló i molt baixa amb arrels nues.
Mites i Conclusions
Les
repoblacions forestals del PFE, encara que van tindre altres objectius a banda
de la millora de les masses forestals del país, amb tot i això, no hi ha dubte
que van aconseguir limitar el procés accelerat de desertificació, al qual
viuríem ara si no s’haguera posat remei. A Espanya, s’estima que encara queden
aproximadament 6 milions d’hectàrees[8]
susceptibles de ser repoblades, algunes d’elles a Vallada, però en línies
generals s’ha d’entendre per finalitzat el procés d’implantació de la coberta
vegetal. Com és sabut, actualment les masses forestals demanden gestió i
aprofitament per a que, entre d’altres coses, l’ingent treball de repoblació
que van dur a terme milers de persones amb escassos mitjans i que ha donat tan
bon resultat no caiga en l’abandó i s’esfume baix el foc.
Fig. 7; Casa
de la Balarma, es distingixen amplies zones de regeneració post incendi que
s’han recolzat amb repoblacions realitzades per la Generalitat. Ortofotografia
ICV, any 2010.
Durant
els últims temps, les repoblacions del PFE han patit crítiques per part
d’alguns sectors “pseudoecologistes” que, s’ha de dir, manquen de qualsevol
perspectiva tècnica y no haurien de generalitzar-se. Entre elles, s’han citat
en premsa, d’una manera més o menys afortunada, la no idoneïtat de les espècies
repoblades (tractades en general com a espècies de creixement ràpid i no
autòctones), la preparació del terreny poc respectuosa o la falta de
planificació de la superfície per repoblar.
Com és
lògic, i a l’igual que succeïx en altres activitats humanes, no totes les
repoblacions forestals es van executar de la millor forma possible i en alguns
casos aïllats van generar danys als monts. A més, la majoria de repoblacions es
duien a terme sense arribar a un consens ampli amb la població local, tal com
era d’esperar en un règim totalitari, per la qual cosa es generaren conflictes
d’interessos amb la ramaderia, fonamentalment. És per això, que les
repoblacions del PFE, allà on perduren, es troben desconnectades de la realitat
econòmica i social del medi. Tot i això, ni tan sols els majors experts en
repoblacions s’han atrevit a jutjar i qüestionar els resultats del Pla Nacional
de Repoblacions de 1939, dut a terme, sense la tecnologia actual, amb les limitacions
pròpies d’una època de postguerra i dictadura, i que han aconseguit gestar part
d’un dels recursos més valuosos del país, les seues masses forestals, hui
il·lògicament abandonades.
Cal
remarcar que no totes les crítiques han sigut infundades, ja que és cert que es
van introduir espècies al·lòctones i de creixement ràpid (Fig. 8); concretament
dues: el Pinus radiata al País Basc,
on les necessitats de fusta i l’elevada productivitat de l’ecosistema i
l’espècie americana van prevaldre; i distintes espècies d’eucaliptus
introduïdes en la Cornisa Cantàbrica i en la província de Huelva per a
alimentar la Empresa Nacional de Celulosa
(ENCE), que actualment s’ha convertit en un referent nacional de gestió
forestal sostenible i producció d’energia renovable a partir de biomassa. En
ambdós casos, les repoblacions van tindre un objectiu productor que ha generat
plantacions de torn curt, que en cap cas han de confondre’s amb boscs naturals.
Per fortuna, la majoria de les repoblacions forestals han permés l’evolució de la
vegetació i algunes d’elles han esdevingut fins i tot en Parcs Naturals, com és el cas del Parc Natural de la Serra Mariola,
el Parc Natural de la Serra Calderona, el Parc Natural de Sierra Espuña (Múrcia)
i molts altres altament valorats per la societat.
Fig. 8; Espècies
emprades en el Pla de Repoblacions (1940-1984). Font: (NAVARRO et al., 1998)
En
aquell episodi de la història d’Espanya, les repoblacions efectuades pel PFE van
suposar una font de treball per a milers de persones en una època vertaderament
complicada. Al mateix temps, es va regenerar de forma artificial la coberta
forestal quasi inexistent, reduint el risc de grans inundacions i proporcionant
matèria prima a la indústria de la fusta, a la paperera i a la construcció.
Fig. 9; Massa
repoblada als Campellets, anys 80-90.
Fotografia: Miguel Ángel Muñoz.
En
l’actualitat hi ha quasi 5 milions d’aturats[9] i
paral·lelament som el segon país d’Europa (sols per darrere de Suècia) en
superfície forestal amb 27,5 milions d’hectàrees[10], que
suposen més de la meitat del territori nacional. Els nostres boscs creixen molt
per damunt de la mitjana europea per l’abandó de l’agricultura tradicional i la
ramaderia extensiva, gracies a la PAC[11], i acumulen
una quantitat immensa de biomassa, produïda per l’envelliment natural de les masses,
que ha propiciat la falta de gestió silvícola (a Espanya només el 12%[12] de la
superfície forestal presenta algun instrument d’ordenació). Com es va tornar a
demostrar l’estiu passat a la Comunitat Valenciana, la falta d’aprofitaments eleva
exponencialment el risc de grans incendis i amenaça l’estabilitat i
persistència dels nostres sistemes forestals.
Al terme, existixen masses forestals suficients per a posar en
marxa iniciatives per tal d’aconseguir l’ordenació dels monts i aprofitar, com
s’ha fet sempre, els recursos forestals evitant que novament siguen combustible
per a les flames. Altres municipis del voltant com Moixent o Énguera, ja s’han
adonat de la importància dels seus recursos i han posat en funcionament projectes
d’ordenació per a l’aprofitament principal de biomassa, substituint a llarg termini
les calderes de gasoil dels edificis públics per altres de biomassa. Tot açò,
valoritzant un recurs renovable i no
contaminant, que crea llocs de treball, fixa població al medi rural,
millora els monts, disminuïx el risc d’incendi i estalvia en la factura
energètica.
Les
repoblacions de l’Ombria van contribuir a l’establiment de masses arbrades que van
frenar els greus processos erosius, van millorar l’estat dels aqüífers, van fer
evolucionar els nostres degradats monts, van aconseguir una millora de les
poblacions animals i van crear el paisatge que ha quedat en la memòria de molts
valladins, tot i la pèrdua quasi absoluta de les repoblacions del PFE en
l’incendi de 1994[13].
Per acabar, s’ha de remarcar que les repoblacions realitzades constituïxen
l’origen del regenerat abundant que hui les generacions futures podem
contemplar sobre les faldes de la Serra Grossa.
Fig. 10; Imatge
del Penyó, anàloga a la Fig. 5, any 2013.
Fotografia: Jacob Peris.
“Repoblar los montes y poblar las inteligencias
constituyen dos ideales que debe perseguir España para fomentar su riqueza y
alcanzar el respeto de las naciones”
[Santiago Ramón y Cajal el 19 de desembre
de 1921, després de veure les repoblacions de Sierra Espuña (Murcia) dirigides
per D. Ricardo Codorniu Stárico]
Bibliografia:
-EMBÚN
XIMENEZ, J.; FERNÁNDEZ CEBALLOS, L. 1939. Plan Nacional de
Repoblaciones Forestales de España. Ministerio de Agricultura.
-NAVARRO, R.;
PEMÁN, J. 1998. Repoblaciones Forestales.
Servicio de publicaciones UdL. Lleida.
-SERRADA, R.
1993. Apuntes de Repoblación Forestal.
Servicio de publicaciones UPM. Madrid.
-BOSCH JULIÁ, M.
1866. Memoria sobre la inundación del río
Júcar de 1864. Ministerio de Fomento. Imprenta Nacional. Madrid.
-PFE. 1956. Memoria del consorcio de repoblación
forestal en el monte la “Ombria” perteneciente a la 2ª división
hidrológico-forestal.
-Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Vallada.
-Catàleg de Monts d’Utilitat Pública (Rectificació
1883).
-Cartografia
procedent del Centre Cartogràfic i
Fotogràfic de l’Exèrcit de
l’Aire (CECAF), Institut Geogràfic Nacional (IGN) i Institut Cartogràfic Valencià (ICV).
-MONTERO, G.;
VALLEJO, R.; RUIZ-PEINADO, R. 2007. FOTOTECA
FORESTAL ESPAÑOLA DGB-INIA. Ministeri de Medi Ambient i Ministeri
d’Educació i Ciència.
Agraïments:
-N’Arturo Martínez Fuertes, Guarda Forestal de
Vallada durant part dels treballs de repoblació (1964-1997).
-N’Emilio González López, Cap del Servei de
Gestió Forestal de la Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient.
-En José Aurelio Pelejero Vila, N’Héctor
Garrido Penadés, En Miguel Ángel Muñoz Sanz i En Jacob Peris Perales, assistència en l’arxiu municipal i base
fotogràfica.
-Na
Sara Ruiz i Santularia; assessorament lingüístic.
[1] Disponible en: valladaforestal.blogspot.com
[2] S’entén per vol tota vegetació que creix sobre el sòl (pastures,
matolls, arbrat).
[3] S’entén per MFR el conjunt de fruits, llavors, plantes i parts de
plantes utilitzades en repoblació forestal.
[4] Instal·lacions construïdes per a cada repoblació o grup de
repoblacions que permetien la producció de planta forestal in-situ, és a dir, en el mateix mont per repoblar.
[5] Tractor eruga de gran potència capaç de treballar en pendents de fins
al 60% que disposa d’una pala d’arrossegament frontal i un subsolador en la
part posterior.
[6] Escalonaments de dimensions inferiors a les d’un bancal que busquen
principalment la retenció d’aigua.
[7] Nombre de plantes que no aconseguixen sobreviure després de la
repoblació.
[8] Societat Española de Ciències Forestals.
[9] Institut Nacional d’Estadística (INE).
[10] 3r Inventari Forestal Nacional (IFN3, d’ara endavant).
[11] Política Agrària
Comuna.
[12] IFN3.
[13] Es recomana la lectura de la Crònica
del Gran Incendi Forestal de 1994 a la Vila de Vallada en valladaforestal.blogspot.com
