L'home i l'evolució dels Monts de Vallada

L’home i l’evolució dels Monts de la vila de Vallada

Recorregut històric pels monts de la nostra vila.

Tots sabem de la importància que han tingut desde sempre els boscos al desenvolupament i consolidació de l’espècie humana, però també l’home ha interferit molt notablement en la degradació i conservació dels espais naturals; i més encara a l’ària mediterrània, poblada desde temps remots per les distintes civilitzacions.

Ja desde el Paleolític els monts de Vallada servien a les primeres civilitzacions d’aliment i matèries primes com ho demostren les troballes arqueològiques a la cova dels “Mosseguellos”.  Més tard, també al nostre terme apareixen restes de l’Edat de Bronze (Cova Santa, Tossal, la Raconada) que ens indiquen, junt amb les troballes  íberes de Moixent, que es conservava el patrimoni forestal, donat que els aprofitaments d’aquella època eren de subsistència. De tal forma, els monts de Vallada eren font de recursos per als seus habitants sense que això suposara la seua degradació.

[Convé abans de continuar més al tema tindre alguns conceptes clars dels quals anirem fent referència durant aquest viatge per la història forestal valladina comensant pel principal: què és un mont?  Segons la llei 43/2003 “se entiende por monte todo terreno en el que vegetan especies forestales arbóreas, arbustivas, de matorral o herbáceas, sea espontáneamente o procedan de siembra o plantación, que cumplan o puedan cumplir funciones ambientales, protectoras, productoras, culturales, paisajísticas o recreativas.”]

A l’Edat Antiga l’arribada dels romans, va suposar també, l’introducció de moltes espècies vegetals i ramaderes. Aparegueren en aquella època els primers ramats importants i els aprofitaments comunals de pastures (compascuus), que van suposar les primeres tales d’arbres per a generar pastures. D’aquella civilització perduren moltes restes al nostre terme on destaca la Villa Romana dels Horts i el pas de la imponent Via Augusta.

És a partir de l’Edat Mitjana quan apareix certa preocupació per la conservació dels boscos, donada la seua incipient degradació a causa de la sobreexplotació dels recursos, i concretament a partir del segle VII en època Visigoda, s’implanten les primeres mesures de defensa de la naturalesa al “Fuero Juzgo”. Estes normes van tenir poca influència al nostre poble ja que poc després arribaren els àrabs que al terreny forestal no van aportar molt, al contrari que a l’agricultura; però sens dubte la conflictivitat d’aquesta època i les nombroses guerres van causar greus d’anys als nostres monts, que a més van confluir amb les creixents necessitats d’aliments i recursos maderers.

Durant la Reconquesta es van promulgar noves mesures en “Las Siete Partidas” (segle XIII) durant el regnat d’Alfons X. Fou a aquesta època quan es va instaurar el “Honrado Concejo de la Mesta” que encara que a Vallada no va tindre molta repercussió per pertànyer al regne d’Aragó, és un indicador clau per entendre el creixement massiu de la cabanya ramadera del nostre poble i l’arribada de gran nombre de bestiar d’Albacete i Conca. També durant aquests temps es va redactar la carta pobla de la nostra vila per Bernat de Bellvís (1289) i cite textualment:

“[...] Vosotros y cada uno de los vuestros tengais, por un sueldo y una libra todas las casas, con los corrales y solares de casas de Vallada y también todas las heredades, posesiones, y viñas, tanto de regadío como de secano, de los lugares mencionados con sus montes, leñas, cazas, aprovechamientos, propiedades, integridades ya desiertas, ya pobladas, franca y libremente según el fuero y costumbre valenciana...” .

Com deixava clar la carta pobla, i per nomenament reial, tots els monts i el seu aprofitament passaven a mans dels pobladors. Açò va canviar quan a l’any 1319 Vallada va passar a dependre de l’Ordre de Nostra Senyora de Montesa i són de destacar, en matèria forestal, els nombrosos conflictes entre les parts per les competències d’arrendament sobre l’ús i l´aprofitament dels monts de Vallada i així són testimoni de tot l’ocorregut els diferents pleits que trobem a l’arxiu municipal de la nostra vila.

Durant aquest període aparegueren altres ordenances als regnats de Pere I i d´Alfons XI; i en 1518 la Pragmàtica del 21 de maig per la qual s’ordenà la plantació de roures, carrasques i pinars segons la qualitat del terreny i xops i d’altres espècies de ribera als llits dels rius a tot el Regne, a causa de l’amenaçadora destrucció dels boscos.

Finalment, en 1547 Pere Lluís Galceran de Borja, últim mestre de l’ordre de Montesa, va concedir a Vallada l’estatus de vila i la jurisdicció total on també s’incloïa l’ús, aprofitament i gestió dels seus recursos forestals, cosa que desgraciadament no va suposar ningun canvi en referència als abusius aprofitaments de l’època.

Continuant el nostre avanç cronol·lògic, durant 1795 va ser encarregat al botànic Cavanilles un informe sobre l’estat dels boscos a València i aquestes van ser algunes de les seues descripcions al seu pas per la Vall de Montesa i per la Serra d’Enguera que van plasmar com el descontrol per part de l’administració competent, les lluites de poder entre administracions i les necessitats de la població van configurar l’estat dels boscos que va descriure:

“He notado en mis viajes sumo descuido en el cuidado de árboles y montes; que el abandono en estos ramos ha llegado a su colmo y que pide un remedio rápido y eficaz [...] Renacían cada día las necesidades, mas no los árboles y los arbustos; y no hallando mas leña en los retoños, arrancaron hasta las raíces[...] Otros enemigos, los pastores, las mas veces para lograr mejores pastos y alguna por malicia quemaban y destruían los vegetales; He visto pruebas de esa maldad en los montes de Enguera...”

No es necessari fer cap comentari extens sobre les paraules de Cavanilles, només cal destacar com les necessitats eren tals i el descontrol tan extés que l’eliminació dels monts era assumida per tot el poble; i així ho demostren els contrats d’arrendament dels nostres monts als segles XVII i XVIII que he tingut l’honor de llegir i analitzar, observant que en ningun d’ells es delimitava l’aprofitament foren llenyes o ramat (no apareix el nombre de caps de ramat, ni el volum de llenya, ni les superfícies de l’aprofitament, ni restriccions, ni mesures de millora dels recursos...) i tot açò fa pensar en la importància que haguera tingut en aquells temps i que té actualment l’ordenació dels monts.

Tot i això, la destrucció dels monts de Vallada no era total, desprenguent-se de la descripció de Cavanilles al seu pas pel nostre poble, les següents paraules:

“El suelo es fértil, bien arbolado y en gran parte montuoso”

Fig. 1. Activitats realitzades de forma insostenible com el carboneig, el pastoreig i les roturacions van configurar l’estat de degradació dels monts durant els segles passats.

Aquesta situació explica com una vall, la vall que dona nom al nostre poble, plena de carrasques (Quercus ilex subs. rotundifolia), com ho demostren els nombrosos reductes que encara queden d’aquesta espècie a tot el terme en mont baix, i gran quantitat d’espècies característiques de zones mediterrànies riques, umbròfiles i d’alt nivell evolutiu com ara els aurons, serveres, freixos, teixos... i zones de pinar (Pinus halepensis, Pinus pinaster) i altres espècies arbustives de gran valor, han passat a convertir-se en zones de pinar i matorral serial estancat a l’Ombria i en zones de pastures i matorral de baix nivell evolutiu a la Solana. És curiós també com s’ha produït una reducció importantíssima fins la quasi desaparició del Pi rodeno.

L’aprofitament excessiu i no sostenible de ramat, fonamentalment caprí i oví amb unes sobrecàrregues ramaderes importants i l’utilització massiva de llenyes de carrasca per al carboneig  han fet que les espècies més resistents i amb millor capacitat d’adaptació a les condicions canviants que genera l’home i el clima mediterrani, com ara incendis o gotes fredes a més de sequies prolongades, gelades tardies..., hagen acaparat la major superfície forestal del nostre terme i ens intenten contar la història que pels monts ha transcorregut.

Després de poder comprovar l’estat depriment dels nostres monts, els quals ja no produïen recursos suficients, i donant-se una ràpida caiguda de la propietat senyorial a partir de 1811, es van implantar les desamortitzacions de Mendizábal (1837) i Madoz (1855). La primera es va centrar, fonamentalment, en tractar de posar en circulació (al mercat) terres pertanyents a l’església; i la segona es va centrar en monts d’entitats locals, monts públics. [Per tant, arribat a aquest punt és important definir que és un mont públic: s’entén per mont públic aquell mont que pertany a una administració pública (ajuntaments, CC.AA, estat...).]

Les desamortitzacions van tenir un gran impacte deforestador a escala nacional ja que van suposar que la majoria de monts es roturaren per a cultiu, “expoliant-se” tots els seus recursos (fonamentalment llenya per al carboneig que abastia l’industria creixent) i allà on no es podia cultivar, s’estenien aprofitaments ramaders incontrolats donades les necessitats de llana, carn i llet.

Per sort, la creació en 1855 del Catàleg d’Utilitat Pública va impedir l’esquilmació total del monts espanyols i de fet, aquest catàleg es considerat la millor figura de protecció de la història d’Espanya. A la província de València va tindre gran èxit aconseguint-se també la protecció dels dos monts propietat de l’ajuntament de Vallada (Solana i Ombria).

[Què és el Catàleg? El Catàleg d’Utilitat Pública és un registre on poden inscriure’s monts públics que passen a denominar-se monts d’utilitat pública i una vegada inclosos al catàleg tenen obligatòriament que deslindar-se i amollonar-se, també deuen inscriure’s al registre de la propietat i aquesta inclusió al catàleg fa que els monts passen a considerar-se de domini públic o demanials el que significa que la seua conservació és un bé de tots i per tant mai poden vendre’s, mai poden transferir-se els drets de propietat.]

Els monts de l’Ajuntament de Vallada van ser uns dels primers en inscriure’s a aquest catàleg, concretament el mont denominat l’Ombria es va inscriure el 1862; s’ent incorporada la Solana en una rectificació del catàleg de 1883. Aquesta prematura inscripció denota la importància de la protecció dels monts de Vallada en referència al seu estat de degradació i a les seues eminents funcions de protecció hidrològica. A la primera inscripció apareix una descripció general del mont (vegetació, límits, etimologia, orografia, hidrografia, clima...), junt amb el primer deslinde i el plànol adjunt. A aquesta descripció l’enginyer de monts explicà l’estat de la vegetació a l’Ombria, entenent-se d’aquesta un carboneig excessiu i un pastoreig descontrolat:

“Algunos rodales de Pinus halepensis muy maltratados y peor conservados [...] A los aprovechamientos comunales se deben los abusos que el distrito es impotente para evitar. Dominando mayoritariamente el monte bajo de brezo, aliaga y otras especies.”

Com ja s’ha comentat, a la revisió del 1983 s’incorpora el mont de la Solana i es realitzen modificacions (nous deslindes i plànol) al mont de l’Ombria.

Després de diferents revisions, al Catàleg d’Utilitat Pública actualment apareix el mont “la Solana” numerat V82 amb 965 ha i el mont “l’Ombria” numerat V83 amb 2139 ha;  en total conformen la superfície forestal pública de Vallada, 3104 ha.

Fig. 2. Plànol actual dels monts d’utilitat pública de Vallada

L’aparició del Catàleg d’Utilitat Pública va ser possible gràcies a la creació del Cos Especial d’Enginyers de Monts en 1853 gràcies, a la vegada, a l’aparició en 1846 de la primera Escola d’Enginyers de Monts a Madrid que va suposar el naixement de la primera consciència clara de protecció del bosc fonamentada en la gestió sostenible i ordenada d’aquest, no excloent aquesta els aprofitaments forestals tan necessaris a l’època.

Va ser a partir de 1864 quan la societat “acostumada” a degradar els monts es va adonar de la seua importància en quan a la protecció hidrològica, ja que va ser a aquest any quan es va produir la gran riuada del Xúquer. Després d’aquesta greu catàstrofe es va nombrar un comité presidit per l’inspector del Cos Nacional d’Enginyers de Monts, En Miguel Bosch i Julià que era valencià, s’ent la seua missió redactar una memòria sobre l’estat dels monts a la conca del Xúquer, estat que condicionà molt la catàstrofe, i com van a poder comprovar les seues paraules no tenien desperdici en quan a les referències a la conca sud del riu Xúquer, la zona de la vall del Cànyoles:

“Los montes, en rigor, no merecen ese nombre. El estado de los montes es el más lastimoso que pueda imaginarse. Los ganados corren por todas partes sin más trabas que las que imponen los arriendos respecto a la duración y al número de cabezas que han de disfrutar los pastos.

 Desrraman los pinos según se dice en la Sierra de Enguera, esto es, se les poda a horca y pendón, de manera que la guía parezca un pincel, y dejan una ramilla lateral.[...] Atravesamos gran superficie de monte sin encontrar un árbol [...] Habiendo destruido el arbolado ahora se trata de concluir hasta con las leñas bajas. [...] En los sitios intermedios, lo mismo en las umbrias y solanas, como Mogente, Vallada, Montesa, Canals, Játiva..., el arbolado escasea extremadamente.

Mogente es de las poblaciones que han pelado mayor extensión de monte sin coger una espiga más de trigo. Mayor abandono no se ha visto nunca.[...] En la Olleria...¡Cuantos apuros se pasan en esta población para surtir de combustible las fábricas de aguardiente y la de vidrio! Es vergonzoso tener que comprar leñas a Ayelo, Montesa, Vallada y Mogente.

En las laderas de Serragrosa, hace veinte años fueron abandonados terrenos forestales plantados con olivos y algarrobos, y el repoblado natural de pinos carrasco y rodeno se manifestó al momento. Aquellas tierras están destinadas por naturaleza a producir pinos.[...] El eje de la cordillera y sus umbrias, en Mogente, Vallada, Canals, Játiva, Genovés, se encuentran desnudas.”

També cal recordar que a aquesta greu catástrofe van morir tres persones que treballaben a la Venta de Boquella quan foren sospreses per una greu crescuda del mateix barranc de Boquella que s’endugué el antic pont del ferrocarril. D’altra banda, són paraules desgarradores que expliquen com es trobaven les nostres serres, i Vallada no era una excepció; el carboneig sense ningun límit i les sobrecàrregues ramaderes (d’oví fonamentalment per a carn i per a l’industria tèxtil de la Vall d’Albaida, el Comptat i l’Alcoià) van configurar imatges desèrtiques.

Durant el segle XX es van succeir els aprofitaments més o menys reglats, s’ent aquests de tot tipus: podem destacar els primers aprofitaments arrendats per l’ajuntament; de caça (1904), d’apicultura (1942), d’extraccions d’algeps (1940), d’espart (1938) i margalló (1932) a més de la continuïtat dels iniciats a èpoques anteriors com ara els de pastures (1677), els de llenyes (1866) i els de fusta (1897). Tots ells dins d’una franja de sostenibilitat acceptable; ja que, al menys als contrats d’arrendament s’especificava la zona d’actuació de l’aprofitament i la seua quantia, carrega, volum..., fruit açò de la major presència i control per part del cos d’enginyers de monts. Tot açò fins a l’arribada de la Guerra Civil, la qual no va ajudar al manteniment dels sistemes forestals, i les necessitats de la postguerra van suposar la posada en cultiu de gran superfície forestal, inclús d’utilitat pública, com ho demostren els abancalaments desdibuixats que podem observar a l’Ombria, fins on quedava una xicoteta porció de terreny mitjanament fèrtil per poder cultivar. 

Aquesta situació es va perpetuar fins a la segona meitat del segle aproximadament, en la qual es va succeir el major èxode rural que ha conegut el poble de Vallada als últims temps, donada la falta de mà d’obra a les ciutats i la decaiguda de l’agricultura i el carboneig a més de la ramaderia extensiva. La població local es va reduir desde els 2757 habitants de l’any 1900 fins als 2316 de 1950, recuperant els nivells de població de l’any 1900 fa molt poc, al voltant de 1985.

La segona meitat d’aquest segle es va caracteritzar per l’abandonament dels terrenys de cultiu marginals i dels monts, els quals ja no eren rentables: van desaparèixer els aprofitaments de fusta en 1985, els de llenyes a partir de l’expansió dels combustibles fòssils i només van quedar de forma testimonial els de ramat fins 1991. Hui en dia als monts de Vallada l’únic aprofitament destacable és la caça, que ha passat a convertir-se en deportiva. D’altra banda hi ha que tenir molt present que els monts realitzen moltes altres funcions com ara la recreativa o la paisatgística i a més són font de gran nombre de bens públics i altres servicis com ara la fixació de CO2, la regulació hidrològica, el control de l’erosió...

A partir d’aquesta situació d’abandó no és difícil entendre el que va succeir: van arribar els  grans incendis; primer a la solana el 1979 a partir del fatídic incendi d’Ayora i posteriorment l’any 1994 es va arrasar el 10% de la superfície forestal de la Comunitat Valenciana, entre la qual, tota la Serra Grossa. Després s’han succeït altres incendis de menor entitat però igual importància, com el de l’any 1999 a la Solana, o 2006 a l’Ombria, juntament amb capítols de gota freda i grans sequies que han suposat la perpetuació del degradament dels nostres monts.

Tot i això, mereix respecte el fet que la majoria de vegades i també després de la segona meitat del segle XX a la Serra Grossa han regenerat de forma magnífica els pinars després de les perturbacions, no s’ent necessàries la majoria de vegades les repoblacions forestals. A aquest apartat cal destacar les repoblacions realitzades l’última dècada  per la Conselleria de Medi Ambient i un consorci de l’any 1956 que va signar l’Ajuntament de Vallada amb el Patrimoni Forestal de l’Estat per a la repoblació de 1.298 ha de pinar en l’Ombria, dins del pla de repoblacions forestals de 1939.
 

Fig. 3. Plànol de la repoblació de 1956 a l'Ombria.

Hui en dia, potser, al regenerat de l’any 1994 a la Serra Grossa estem contemplant la mateixa imatge que Miguel Bosch va descriure en 1864 després de l’abandonament dels cultius marginals:  “el repoblado natural de pinos carrasco y rodeno se manifestó al momento.”, amb l’única diferència marcada per la pràctica desaparició del Pinus pinaster (rodeno) i açò es deu a que la subespècie mediterrània (mesogeensis) encara que adaptada a sòls calcaris no presenta serotínia (reserva de pinyes que s’obrin després dels incendis) i, a més, tarda uns 20 anys en generar llavor fèrtil explicant açò perquè és el Pinus halepensis el que ha ocupat part del seu territori, pi que sí presenta serotínia i a més genera llavor avanç, de forma que aquest es troba amb ventaja front als incendis.

No passa així amb la Serra de la Plana o estribacions de la Serra d’Enguera on l’orientació a solana i la falta de sòl motivada pels excessos de les càrregues ramaderes passades, l’aprofitament de llenya sense ordre i els incendis han marcat amb foc l’estat de degradació actual.

Fig. 4. Dalt, vistes del Barranc de Tarrassos; Baix, vistes del Barranc de Boquella i detall de la vegetació de la Solana, predomina Stipa tenacissima (espart), Chamaerops humilis (margalló) i Rosmarinus officinalis (romer).

Existeix encara la possibilitat de progressió dels monts de l’Ombria i de part dels de la Solana cap al seu estat clímax (assentament de la vegetació de major categoria biològica) però donades les greus agressions que han patit en el passat i present, aquesta progressió no la podrem vorer, al menys, nosaltres i sense ànim de ser massa pessimista, tal vegada, ja no la veja ningú més, ja que com s’ha comentat al clima mediterrani les perturbacions són molt freqüents i aquestes beneficien a les espècies que ara poblen els nostres monts i que, d’altra banda, també són espècies autòctones i dignes de ser protegides i gestionades.

El que sí que es pot fer en una escala humana de temps és consolidar i assegurar l’estabilitat i permanència de les masses de pinar que ara volen començar a obrir els braços i que suposen l’estat més combustible i vulnerable front als incendis forestals. L’incendi de l’any 2006 va ser un avís del que podria passar en qualsevol moment ja que, com es pot comprovar al terreny, després d’aquell incendi no existeix regenerat natural degut que el pinar que és va cremar no disposava de llavors, generant el Pí carrasc (Pinus halepensis) llavor a partir dels 15 anys. De forma que el pas d’un incendi ara conduiria l’Ombria fins a un estat de degradació similar a l’observa’t en la Solana.

Fig. 5. La Solana del Castell i el Penyó des del Campello 15 anys després del foc (Ombria).

Per tant, si s’executaren tractaments selvícoles encaminats a reduir combustible, crear àries tallafocs, incentivar l’avanç de la successió biològica en les zones estancades de matorrals (Quercus coccifera, Ulex parviflorus, Cistus sp., Pistacia lentiscus, etc)  i sobretot es disminuïren densitats de la regeneració, es fomentaria el creixement i l’estabilitat de la massa resultant, s’asseguraria per tant, també la permanència; aquests tractaments augmentarien notablement l’existència de fauna cinegètica i es potenciaria el creixement de bolets com ara Lactarius deliciosus i Lactarius sanguifluus, els “pebraços” tan apreciats al nostre poble.

D’altra banda és evident que per fer tot açò fan falta diners i el llarg plaç dels resultats de les actuacions forestals no és un incentiu per als agents polítics però donada la incipient crisi del petroli i la necessitat d’energia, cal saber que per cada 3 kg de biomassa (conjunt de teixits generats per plantes, animals i fongs) desperdiciada estem desaprofitant l’oportunitat d’utilitzar l’equivalent a 1 litre de gasolina. Dit açò, possiblement projectes com l’aprofitament industrial de la biomassa forestal residual al municipi d’Enguera per a fabricar semielaborats (pellets), que donaran energia a les calderes de tots els edificis públics d’eixa població de forma molt barata, neta i renovable, millorant a més les seues masses forestals, òbriga els ulls a aquesta societat que li deu molt als seus monts després de segles de maltractaments.

Com em vist, desde sempre els monts han surtit al poble de Vallada de totes les matèries primes i aliments necessaris, per no mencionar tots els altres beneficis indirectes, però també em descobert que l’estat de degradació actual dels boscos és conseqüència del nostre aprofitament insostenible i de l’abandonament. La disciplina que estudie es fonamenta en tractar els monts com un sistema dinàmic en el qual les persones realitzen els seus aprofitaments de forma sostesa intentant sempre que l’extracció de qualsevol matèria no supere la seua tasa de renovació i supose una millora del conjunt sòl-vegetació-fauna; ja que entenem que els monts seguixen s’ent el medi on l’ésser humà es desenvolupa no podent entendres aquests com un sistema estàtic. A més, les noves tècniques ens permeten gestionar les masses forestals degradades per tal de fer-les evolucionar més ràpidament que ho faria la pròpia naturalesa, millorant la seua resistència front a incendis, enfermetats, plagues, vent, sequia... Sempre amb consonància amb el paisatge i el manteniment i millora dels ecosistemes.

Queda clar, per tant, que els monts del nostre poble són el pur reflexe de l’emprenta que com a espècie principal em causat durant el transcurs de les diferents èpoques i civilitzacions, configurant l’entorn que hui podem contemplar.

Bibliografia:

-Ley de Montes 43/2003 (modificada 10/2006).

-Llei Forestal de la Comunitat Valenciana 3/1993.

-Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Vallada.

-Catàleg de Monts d’Utilitat Pública.

-Memoria del consorcio de repoblación forestal en el monte la “Ombria” perteneciente a la 2ª división hidrológico-forestal, 1956.

-Memoria sobre la inundación del río Júcar de 1864, Ministerio de Fomento. Miguel Bosch y Juliá. Imprenta Nacional, 1866, Madrid.

-Cartografia en base a mapes lliures de l’inventari forestal de la C.V. Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge.

-Mapa de Usos y Aprovechamientos hoja nº 794 (Canals) Ministerio de Agricultura, 1977.

-Mesa redonda “Los Montes Valencianos Ayer”;  aportaciones de Rafael Currás Cayón (U. Valencia) y Santiago Reyna Domenech (UPV).

-Traducció de la carta pobla de Vallada, Llibre de festes de 1989, José Aurelio Pelejero Vila.

Agraïments: 

-D. Emilio González López, Jefe de Sección Forestal de la Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge, y profesor de Ordenación de Montes de la ETSIAMN – UPV.

-En José Aurelio Pelejero Vila, Cronista oficial de la vila de Vallada.          

-Na Sara Ruiz Santularia, adequació lingüística.