L'activitat Cinegètica a la Vila de Vallada

L’activitat Cinegètica a la 

Vila de Vallada

El valor de l’honestedat a la Caça i perspectives de futur.

L’activitat Cinegètica, o més coneguda comunament per la societat com la Caça, és un dels afers humans amb més antiguitat. Al nostre poble, s’ha practicat des que van arribar els primers pobladors a les terres que hui configuren el Terme Municipal i així ho demostren les troballes d’utensilis de caça i les pintures rupestres que s’observen a la Cova dels “Mosseguellos” on es poden distingir animals de grans dimensions que caçats aportaven gran quantitat d’aliments, pells i greixos.

En el Paleolític, la principal font d’aliment i subsistència d’estos homínids es trobava en les masses forestals, en forma de fruits i vegetals que recol·lectaven i diferents tipus d’animals que caçaven, primerament de forma molt rudimentària i posteriorment a batudes multitudinàries amb una component estratègica molt marcada.

 Fig. 1;    Pintura rupestre a la Cova dels “Mosseguellos”, s’aprecia un animal dels caçats a l’època prehistòrica. Procedent de http://www.vallada.org/vallada/castella/historia.htm

Tal com succeix amb les activitats humanes amb llarga història, esta també ha sofrit una gran evolució des dels períodes en els quals es necessitava caçar per subsistir fins a l’arribada de la ramaderia intensiva, que ha culminat als països desenvolupats en allò que es coneix com la Caça Esportiva[1]. No obstant això, amb independència de l’abundància actual de recursos alimentaris, la caça sempre ha sigut font i complement alimentari a les dietes més pobres i no cal remuntar-se molt més enllà de l’època de Postguerra per adonar-se’n d’esta afirmació. Així mateix, els contractes d'arrendament dels monts públics signats entre les agrupacions de caçadors i l'ajuntament s'han establit ininterrompudament des del segle XIX, segons consta en l'arxiu municipal.

Fig. 2;    Caceria d'un grup de músics de la Unió Protectora Musical als Campellets. Fotografia d'Héctor Garrido

Una vegada contextualitzada històricament l’activitat Cinegètica cal definir-la d’acord amb la legislació vigent a la Comunitat Valenciana. D’esta manera s’entén la Caça com:

“L’aprofitament racional dels recursos cinegètics dirigit a la conservació i restauració de l’estat de normalitat de les poblacions silvestres afectades. Sent l’estat de normalitat, aquell que permet aconseguir l’òptim aprofitament estable i sostingut, en condicions de plena compatibilitat amb la resta d’espècies i els valors naturals i amb tots els altres usos i usuaris legítims presents en el territori.”

La definició, encara que pot parèixer complexa o fins i tot paradòxica, és molt interessant donat que descriu la Caça com un aprofitament sostenible i necessari per al manteniment de la normalitat de poblacions afectades. Es a dir, la Caça Esportiva és una activitat eminentment lúdica que proporciona recursos econòmics no despreciables, però paral·lelament funciona com a reguladora artificial de les poblacions animals per tal d’aconseguir la seua permanència, garantint en tot moment el manteniment de la biodiversitat i la comptabilització d’usos al territori.

Per entendre millor les afirmacions anteriors, cal explicar que al medi antropitzat on vivim i amb la contaminació, reducció i fragmentació de l’hàbitat[2] que açò implica, la dinàmica poblacional de quasi totes les espècies animals es troba alterada (no es dóna la normalitat); de manera que el desequilibri d’una espècie fràgil o especialment afectada pot fer que altres espècies aparentment estables esdevinguen en inestables a causa de les múltiples relacions de dependència que s’establixen entre elles en la cadena tròfica o alimentaria i en conseqüència s’estinguisquen, altres per contra s’expandisquen sense fre (espècies oportunistes) i finalment es degrade l’hàbitat. A més, col·lateralment, al medi ambient alterat la fauna silvestre mal gestionada pot causar grans pèrdues en l’Agricultura i pot suposar un greu problema de Seguritat Vial[3] i conseqüentment per a la salut de les persones.

Continuant amb aspectes administratius, és necessari explicar altres conceptes bàsics del funcionament de la Caça, com ara la divisió tradicional en Caça menor i major. Esta divisió separa les espècies objectiu de captura en dos grans grups: primerament les aus i les espècies de menors dimensions (fins a la rabosa, inclosa); i d’altra banda, les espècies més grans com els ungulats i, a certs llocs, altres grans mamífers com els óssos i els llops. L’objectiu d’açò és facilitar la gestió cinegètica, que serà totalment distinta en funció de la naturalesa de les espècies.

Així mateix, totes les espècies faunístiques no han de ser caçades. És per això pel que la Llei 13/2004 establix quines poden ser objecte de captura amb finalitat esportiva; seran les denominades Espècies Cinegètiques. En adició als aspectes anteriors, tampoc es pot practicar la Caça durant tot l’any i per eixe motiu l’administració promulga anualment l’Ordre de Vedes, que indica els períodes hàbils per a caçar, generalment fora de l’època de  reproducció de la fauna.

L’aprofitament cinegètic es regula a través d’un instrument tècnic obligatori denominat Pla Tècnic de Gestió Cinegètica, redactat normalment per Enginyers de Monts o Enginyers Tècnics Forestals, on es determinen les intervencions d’ús, gestió i foment a realitzar en cada espai durant un període de 5 anys. El document sempre s’ha de regir pels dos principis bàsics de sostenibilitat a la Caça: La Selectivitat i la No Massivitat obtenint, a més, la màxima productivitat sense sobrepassar la Capacitat de Càrrega[4].  

[Arribat aquest punt, caldrà explicar els principis bàsics de sostenibilitat segons les directives europees de conservació de la fauna silvestre. Així, l’activitat Cinegètica es regirà pel principi de Selectivitat quan el caçador o la modalitat de caça emprada garantisca que almenys el 80% de les captures ho siguen de l’espècie objectiu. A més, no es considerarà Caça sostenible aquella en què es capturen gran quantitat d’espècies objectiu amb facilitat; no es permetran per tant les captures Massives.]

Perquè estes premisses es puguen acomplir, el tècnic ha d’estudiar detingudament la informació provinent del nombre de captures, censos, índexs d’abundància, piràmides poblacionals i altres paràmetres, per conèixer l’estat i evolució de la fauna i poder fixar el nombre de caçadors per jornada, la duració de la jornada, les modalitats de caça òptimes, el nombre de dies de caça setmanals, etc. amb la finalitat última de mantindre els nivells poblacionals de les espècies cinegètiques a la zona de la corba de la gràfica següent amb una pendent de creixement exponencial. És a dir, es tracta de mantenir poblacions joves amb bones taxes reproductives i millor resistència que garantisquen l’estabilitat de les dinàmiques poblacionals alterades per l’home.

Fig. 3;    Corba teòrica (sigmoide-adaptada) del creixement poblacional d’una espècie normal a una situació ideal (línia contínua) i a una situació amb pertorbacions (línia discontinua) ambdues sense extraccions cinegètiques.

Tal com pot observar-se al gràfic, la no actuació causa l’embelliment de la població, a més de la superació de la capacitat de càrrega de l’ecosistema. Les pertorbacions naturals motiven irregularitats als nivells poblacionals que sols poden ser parcialment controlades per la predació natural en una situació ideal. Si a esta situació s’afegix l’alteració del medi provocada per l’home, el resultat és la degradació de l’hàbitat i la pèrdua de biodiversitat.

A Vallada, la Caça s’organitza en dos espais cinegètics gestionats per la societat de caçadors “San Bartolomé”. En primer lloc, el Vedat[5] V-10.098 denominat “La Solana” que es correspon amb la Serra d’Énguera i tota la Vall del Canyoles (3.305 ha) i en segon lloc, el V-10.099 amb denominació “El Campello” que abraça la Serra Grossa (2.793 ha). Esta separació del T.M. en dos vedats respon a les diferents característiques ecològiques i tipus d’hàbitat, així com a la desigual abundància, distribució i presència de les distintes espècies cinegètiques. Dins de cada vedat s’integren altres subdivisions com ara les àrees obligatòries de Reserva i normalment una Zona d’Ensinistrament de Gossos coneguda com a Z.A.P.

[Atenent a la legislació, en cada vedat s’establiran zones de Reserva: superfícies lliures de caça que serviran de refugi per a la fauna perseguida durant la temporada i també com a base per a la reproducció de les poblacions, una vegada finalitzat el període d’aprofitament. Per contra, les Z.A.P. són àrees on es permet la caça sense armes (conill) durant tot l’any amb l’objectiu d’ensinistrar els gossos de races tradicionals.]

Fig. 4;    Croquis de les Reserves i ZAP de l’espai cinegètic. Adaptació de Román Samper.

A més d’estes zones, els caçadors han de conèixer molt bé quines són les Zones de Seguritat. Estes zones contenen, per imposició legal, els perímetres mínims de les infraestructures humanes als quals es pot exercir la Caça. D’esta manera, per exemple a menys de 200 m de nuclis urbans el caçador ha de dur l’arma descarregada i des de major distància es prohibeix obrir foc en direcció al nucli habitat sempre que els projectils puguen abastar-lo.

L’activitat Cinegètica es practica mitjançant el que s’anomenen les Modalitats de Caça, que no són altra cosa que la conjunció entre tècniques de captura, espècie objectiu, organització estratègica i armes empleades. Al nostre poble es practiquen activament diverses modalitats, entre les que destaquen pel seu nombre de seguidors, la caça amb “gos i garrot” (conill), la caça “al salt”, la caça d‘aus migratòries en lloc fix (tords), la modalitat en “en mà” (perdius i altres cinegètiques) i també es practiquen assíduament batudes, ganxos i esperes nocturnes (porc senglar).

Finalment, respecte a la regulació tècnica de l’aprofitament cinegètic a Vallada, cal dir que no només es regix l’activitat extractiva en si mateixa, sinó també l’hàbitat que sustenta el recurs aprofitat. En este sentit, és interessant destacar que perquè un aprofitament siga sostenible ambiental, social i econòmicament, s’han d’implementar millores d’hàbitat que asseguren almenys la quantitat, qualitat i la distribució espacial i temporal dels factors alimentació, aigua, refugi i tranquil·litat. Concretament, algunes de les mesures encaminades a la millora de l’espai natural posades en pràctica per la societat de caçadors al nostre poble comporten la instal·lació de menjadors i la disposició de sembres cinegètiques per a millorar el factor alimentació, l’establiment i manteniment de punts d’aigua (abeuradors, bassetes, etc.), la construcció d’estructures de refugi per als conills (majanos), el control de depredadors i les soltes i repoblacions d’espècies cinegètiques, entre altres actuacions.

Novament, la Llei de Caça fixa un mínim d’inversió en millores d’hàbitat del 35% respecte a la Valoració en Viu dels Aprofitaments Cinegètics o V.V.A[6] del període de gestió anterior.

Fig. 5; Abeurador/Menjador  per a  Caça menor amb sistema de captació d’aigua instal·lat per la Societat de Caçadors de Vallada a la Solana.   Fotografia de Raimon Vila.

Fig. 6; Sembra cinegètica executada per la Societat de Caçadors de Vallada a la Solana.

Òbviament, la teoria exposada anteriorment no sempre es correspon amb la realitat de la gestió de l’activitat Cinegètica als vedats, però també és cert que a estos supòsits l’activitat no es desenvolupa d’acord amb la seua definició i per tant, ja no es tracta de Caça sinó d’actes delictius, atemptats contra la conservació de la naturalesa, furtivisme i en general, falta d’educació i coneixement d’allò que es pretén practicar.

L’ésser humà es caracteritza per la seua intel·ligència superior però també per la seua imperfecció. És per això, pel que no deuen generalitzar-se constantment les pronunciacions en contra de l’activitat Cinegètica, sinó contra les males pràctiques i les faltes comeses per certes persones que creuen ser caçadors. En este sentit, s’ha produït un canvi molt positiu en referència a l’augment de la conscienciació ambientalista de la societat moderna, que  cada dia s’implica de forma més activa en la conservació del medi natural. Ara bé, açò no s’ha de confondre amb l’activisme radical, ja que com ha quedat demostrat, el desconeixement de l’activitat Cinegètica per alguns que diuen practicar-la i per altres que pretenen prohibir-la denota un grau d’ignorància similar.

En la societat conservacionista i intel·lectual espanyola han existit grans exponents a favor de la Caça com Felix Rodríguez de la Fuente, Llicenciat en Medicina i Biòleg autodidacta, que creia fermament en el caçador conservacionista o Miguel Delibes, que es definia a si mateix com “un caçador que escrivia” i narrava com la captura d’una sola perdiu amb mètodes que equilibraven les forces home-animal podia ser molt més satisfactòria i profitosa que la captura de moltes peces amb sistemes que augmentaven exageradament l'avantatge de l’home o disminuien la capacitat de resposta de l’animal.

Dit açò, s’ha de remarcar que és a les mans del bon caçador, aquell capaç de reconèixer quan a perdut la batalla contra una peça, aquell que es conforma amb el que caça amb honestedat, aquell que utilitza pràctiques permeses i respectuoses, aquell que valora i es preocupa per l’espai on pràctica la seua afició; on residix la responsabilitat de mantindre el prestigi de l’activitat Cinegètica, practicant-la d’acord amb les regles bàsiques de sostenibilitat i conservació de la fauna silvestre i benestar animal.

Actualment, la Caça es troba en un dels moments més baixos de popularitat i seguiment per part de la població. Les llicències s’han reduït a la meitat durant els últims vint anys i la major part dels seus adeptes són gent d’avançada edat, just al moment en què les poblacions cinegètiques són generalment més abundants i han passat els pitjors episodis d’infermetats com la Mixomatosi i la Pneumònia Hemorràgica Vírica (conill) o la Sarna Sarcòptica (cabra montés). Si esta tendència continua, l’activitat Cinegètica serà imprescindible amb caràcter imperatiu per tal d’evitar els greus impactes motivats per futures plagues de conills i porcs senglars, entre d’altres; bé a través de les modalitats de Caça Esportiva o mitjançant sistemes de captura de fauna silvestre (paranys). Situacions com estes ja conformen hui en dia una problemàtica endèmica a la Vall d’Albaida i davant l’eminent afectació a tota la Comunitat Valenciana, l’administració ha promulgat durant el present any una ORDRE exclusivament per a la regulació de la caça i control de les superpoblacions de porc senglar.

Fig. 7; Gràfic de tendència del nombre de llicències de caça expedides a la Comunitat Valenciana. Procedent del Servei de Caça i Pesca.

Paral·lelament a esta situació en declivi, ha transcorregut un període de constant tecnificació i reglamentació de l’activitat i han proliferat estudis científics sobre la sostenibilitat de certes modalitats de caça, l’efectivitat dels mètodes de control, la dinàmica poblacional de determinades espècies, els efectes de les millores d’hàbitat i de les soltes i repoblacions amb espècies cinegètiques i un llarg etcètera.

És important destacar, que l’activitat Cinegètica compon el gros del producte interior brut d’alguns municipis d’interior i és una excel·lent fórmula per a fixar població i riquesa al medi rural, crear llocs de treball i fomentar la recuperació de les nostres masses forestals abandonades. Segons estudis recents de la Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient, l’activitat Cinegètica genera a la Comunitat Valenciana més de 1.300 llocs de treball directes i molts altres indirectes.  Així mateix, la caça també és un recurs forestal renovable i directament relacionat amb el turisme rural, la prevenció d’incendis, l’augment de la biodiversitat i la conservació d’espècies animals amenaçades.

En referència a l’estat del bosc, convé remarcar que gràcies al seu abandó s’ha accelerat l’arribada d’espècies de Caça major, que precisen masses boscoses denses per a poder desplaçar-se i ocultar-se, com ara la cabra montés (Capra pyrenaica sub. hispanica) i l’expansió incontrolada d’altres com el porc senglar (Sus scofra) o l’arruí[7] (Ammotragus lervia). Per contra, en general les espècies de Caça menor es desenvolupen cada vegada en hàbitats menys propicis, atés que la majoria d’elles i concretament l’espècie reina, la perdiu roja (Alectoris rufa), necessiten espais oberts on el bosc s’integre en un mosaic amb zones de matolls oberts i cultius de secà. Cal posar de manifest l’urgent necessitat de selvicultura tant a les masses arbrades com als matollars estancats per a evitar l’inexorable edificació de Boscs de Mistos[8] i la ralentització de la regeneració natural. 

Fig. 8; Fotografia, obtinguda amb parany  fotogràfic, de la primera cabra montés detectada a la província d’Alacant (Canyada de Biar). Fotografia d’Antonio Beneito.

Fig. 9; Fotografia nocturna d’arruí, obtinguda amb parany fotogràfic a la comarca de la Vall d’Albaida. Fotografia d’Antonio Beneito.

Òbviament, les millores de l’hàbitat impulsades per la gestió cinegètica en vedats no intensius no poden aconseguir el sanejament dels nostres monts, però sí poden recolzar les infraestructures de prevenció d’incendis (àrees tallafoc) i facilitar l’obtenció d’altres recursos forestals com la biomassa, sempre en consonància amb les directrius que s’establixquen en els Projectes o Plans tècnics necessaris per a l’execució ordenada i sostenible de qualsevol aprofitament forestal.

Per concloure, només espere haver contribuït mínimament al coneixement i difusió dels valors d’una activitat en regressió i “persecució” manifesta que crea llocs de treball, frena l’efecte de despoblació a l’interior, estabilitza les poblacions animals a ecosistemes alterats, millora l’hàbitat, contribueix al manteniment de la biodiversitat i, no menys important, fomenta les relacions humanes i perpetua els afers tradicionals d’un poble.

“No caminarà mai per les nostres serres millor ecologista que un caçador honrat”

Bibliografia:

-Llei 13/2004 de Caça de la Comunitat Valenciana.

-ORDRE 3/2012, de la Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient, per la qual es regula la caça i el control del porc senglar a la Comunitat Valenciana.

-Llei 3/1993 Forestal de la Comunitat Valenciana.

-Ley de Montes 43/2003 (modificada 10/2006).

-Plan técnico de aprovechamiento cinegético de caza mayor y menor de los acotados V-10.098 y V-10.099 en el T.M. de Vallada (Valencia). Román Samper Calderón y Javier de Vicente López.

-http://www.vallada.org/vallada/castella/historia.htm

-http://www.cma.gva.es/web/indice.aspx?nodo=60903&idioma=C

Agraïments:  

-En Juan Miguel Burgui Oltra, N'Héctor Garrido N’Antonio Beneito i En Raimon Vila Bellvís; fotografies de gestió cinegètica.

-Na Sara Ruiz Santularia; assessorament lingüístic.

---

[1] Es referix a la Caça en la qual les peces cobrades no són necessàries per al consum propi, perseguint-se, entre d’altres, un objectiu ludico-esportiu. És l’evolució de la Caça de subsistència.

[2] Espai que reunix les condicions adequades perquè una determinada espècie es refugie, s’alimente i es reproduisca.

[3] Anualment es produixen entre 15.000 i 20.000 accidents de trànsit ocasionats per fauna silvestre (DGT).

[4] Màxim nombre d’individus que l’ecosistema pot mantenir sense comprometre la seua estabilitat.

[5] Unitat superior d’organització de la Caça. En castellà “Coto de Caza”.

[6] S’entén com a VVA, el valor econòmic de mercat de les peces de caça capturades durant la temporada a un vedat. Sol calcular-se mitjançant l’aplicació d’uns coeficients d’acord als preus de referència de la perdiu (50€) i del porc senglar (500€).

[7] L’arruí és una espècie cinegètica de Caça major d’origen africà introduïda als anys 70 al sud-est espanyol que s’ha expandit sense control donades les millors condicions de supervivència de l’hàbitat mediterrani respecte al subdesèrtic. Encara que ací és considerada invasora podria tenir el seu interés a espais cinegètics de Múrcia i Almeria on subsistix millor que cap  altra espècie ibèrica de Caça major.

[8] Es recomana la lectura de la “Crònica del Gran Incendi Forestal de 1994” al llibre de festes de 2011.